Sense cognoms – Rivelino #1

Aquest post inaugura la secció “Rivelino“. El Lluís Serra em va enviar aquesta proposta de text i em va semblar preciosa. Tan preciosa que hem creat una secció per albergar aquest tipus de texts, que esperem que siguin molts més.

Llarga vida al Rivelino!

—

En Paco no té cognoms. No ha sigut propietari de cap impremta ni s’ha vist guardonat per cap premi. En Paco és impressor i ha tocat el baix tota la vida amb el mateix grup. Aquest és el meu reconeixement cap a ell.

Va començar com a aprenent de caixista a Gràfiques Canigó, a Figueres, quan el plom inundava la major part dels locals destinats a la impressió. Passava hores fent galerades i endreçant tipus mòbils, sota l’atenta mirada de Josep Maria Benejam, un impressor rigorós —que no suportava veure tres guions consecutius a final de línia— i el qual li va transmetre l’amor per l’ofici.

Ja ho té, la tipografia, que intoxica i enamora a parts iguals. Per compensar els efectes nocius del plom, cada dia havien de beure un litre de llet.

Jo també vaig tenir la sort de conèixer Josep Maria Benejam quan encara estava en actiu i, malgrat la reticència del primer moment, vam treure la pols a una antiga Heidelberg d’aspes i una Minerva de platina ( 1 ).

Des que ens coneixem amb en Paco he après a valorar els detalls i a entendre el perquè de les coses que fem. A ell li fascina explicar com ha viscut el canvi industrial, i a mi em fascina escoltar-lo.

Quan li parlo de SuperTipo Veloz, ell s’hi refereix com a “aquells marcs”, “l’únic que teníem per decorar una mica”. Els tecnicismes queden a banda, però sap perfectament de què parla. Cada vegada que li he preguntat per a què servia una màquina o una altra de gràfiques Trayter, on ha fet carrera professional, l’hem acabat probant per algun o altre projecte.

De les primeres coses que em va ensenyar és com moltes impremtes d’aspes han sobreviscut al pas del temps, i com encara s’utilitzen avui en dia, per fer encunys i relleus en sec.

La mecànica és perfecta i funcionen com un rellotge. No van tenir la mateixa sort els tipus de plom, la gran majoria dels quals es va vendre a pes per fer lloc, ni els “chivaletes”, que es van convertir en mobles merament decoratius.

Si un factor imperava, aquest era l’escassetat de recursos. Però això no era cap impediment per treballar la creativitat, canviant el color del paper o imprimint amb diferents colors en una sola passada per màquina. Aquest recurs al qual avui dia coneixem com Split Fountaint Printing fruit del ressorgiment de la serigrafia, també s’aplicava en tipografia, barrejant diferents colors al tinter.

El primer cop que ho vam dur a la pràctica amb una petita màquina d’un sol cos, va ser tot un èxit. Volíem representar el verol, la transició de color del raïm durant la seva maduració. De verd a lila. Els colors s’anaven barrejant lentament al batedor, donant pas a un degradat continuo i sense cap mena de trama.

Enduts per l’eufòria, vam tornar a repetir l’experiència pel cartell desplegable en homenatge als 50 anys sobre els escenaris de Maria del Mar Bonet; aquest cop amb una màquina més gran, de dos cossos. Amb la mateixa planxa d’impressió barrejaríem dos blaus, en referència a la Mediterrània. Tal va ser la sorpresa en veure que els batedors d’aquesta màquina, més gran i amb més corrons, fusionaven completament els dos colors abans que arribessin a la superfície del paper. Això són coses del directe, diria algun presentador de televisió.

Així doncs, fent gala de la improvisació, va caldre afegir palades de color directament al corró, a mig camí entre el tinter i el paper, per obtenir el resultat que havíem promès al client. Com a conseqüència, tots els cartells eren diferents, lluint les atzaroses aigües degradades.

L’aprofitament és un valor que hem perdut i que caldria recuperar. Hauria de calcular en hores el temps passat entre estibes de paper, triant i remenant, entre partides sobrants o d’encàrrecs que mai s’han acabat produint.

D’aquesta manera m’ha ensenyat les propietats de diferents materials. Des de les transparències del paper bíblia, fins a la inestabilitat de color de la cartolina de pasta mecànica, coneguda en el sector com “forro de talonari”. Conèixer les propietats et fa lliure, i permet convertir els defectes en virtuds.

Quants tiratges hem fet omplint la imposició fins a l’últim forat per a reduir la merma al màxim. Postals, targetes, targetons, foto personal i punt de llibre, si fa falta!

Si es posa la màquina en dansa, que sigui per treballar. Fa mal el cor veure les quantitats de paper nou de trinca que acaben a la paperera en cada projecte.

Print is not dead. Ho crec i sempre ho creuré. Perquè quan algú té passió pel que fa, ho intenta fer bé; el millor possible. Així doncs, busqueu en les petites impremtes, del vostre barri, el vostre Paco.

Perquè la cosa no va d’imprimir, va d’estimar.

Lluís Serra
Senyor Estudi