Entenc el llenguatge com una eina transmissora de contingut, però que, alhora, és sensible. És per aquest motiu que sempre intento incloure en el meu discurs tant el femení com el masculí.
Quan a classe parlo de dissenyadors i dissenyadores, o de professionals del disseny (aquesta opció és millor), o d’il·lustradors i il·lustradores, etc. em trobo que la meva ment entra en crisi quan parlo de l’impressor o impressora.
En el meu cap veig això:
Al final opto per parlar de la impremta i llestos.
A la impremta
Abans de l’any 2000 passava els mesos de juliol i setembre a la impremta dels meus oncles (on després vaig treballar com a dissenyadora gràfica), retractilant, intercalant, numerant, …
Des d’aleshores, ja fa més de 20 anys, totes les impremtes que he visitat estaven dirigides per homes. Els maquinistes també ho eren. Només en una ocasió, vaig conèixer una maquinista offset. Va ser a la impremta dels meus oncles. Era jove. No recordo el seu nom, però recordo que, tot i que sempre amb respecte, els seus companys de màquina no la tractaven com una dels seus.
La pregunta que em faig ara, passats els anys, és si aquest tracte era per ser dona o per ser jove. O per les dues coses.
La fila 0
Un cop em van convidar a la fila 0 d’un debat sobre docència en disseny. La xerrada era entre dos homes. La dinamitzava un home. La fila 0 estava composada per dos homes i jo, una noia d’uns 35 anys, aleshores. Sempre he pensat que la meva presència no era per pujar la quota femenina sinó perquè aquell tema en concret era la part fonamental de la meva línia d’investigació.
Sempre m’han tractat de manera “correcta”, però és un tema de pell.
Quan em va tocar parlar vaig començar amb que la motivació entre l’alumnat era clau per al seu aprenentatge, blablabla. Vaig acabar la primera frase i el ponent convidat (d’uns 80 anys) em va preguntar “I tu qui ets?”. Silenci. Jo li vaig respondre de manera natural.
A l’acabar la xerrada unes companyes em van fer veure que la pregunta d’aquest ponent no responia a la seva curiositat. Més aviat pretenia que justifiqués què feia jo allà, sent una noia de 35 anys, sense un nom conegut en el seu món de creatius intel·lectuals. Jo, que sempre he estat molt innocent i no creia que els micro masclismes fossin part de la meva vida, havia respost a la pregunta com si aquell home estigués realment molt interessat en la meva carrera professional.
La ponència va quedar gravada. Mai la vaig voler escoltar.
A la impremta amb 23 anys
Quan, cap allà el 2003 (jo tenia 23 anys), anava, sola, a peu de màquina, a la impremta, a controlar l’inici de tiratge, sentia que havia de justificar com una noia de 23 anys podia opinar sobre si aquella zona anava amb el cyan massa alt o si era millor baixar el groc.
Però tot això, jo ho atribuïa a la meva joventut i no tant al meu gènere.
Ara que he fet els 40 i els cabells blancs ja estan a la vista, m’agradaria anar enrere, acompanyar a aquella Lluc de 23 anys i dir-li:
Ho estàs fent bé. Però també ho faries bé si fossis un home. Fins i tot si tinguessis 50 anys
Segueixo sense concebre que el gènere sigui un element que hagi de fer millor o pitjor a una persona com a professional. És per això que treballo molt per fer bé les coses. Crec que ho faria igual si fos un home.
Tot i així, sempre em queda la sensació que he de justificar-me davant d’un maquinista, un comercial o un cap home que em passa 10 anys (o més) d’edat.
La ponència va quedar gravada. Mai la vaig voler escoltar.
Sempre m’han tractat de manera “correcta”, però és un tema de pell. Cada vegada em passa menys, segurament perquè comencen a importar-me poc algunes coses.
He crescut professionalment envoltada d’homes, dissenyadors, impressors, professors. Així i tot, quan estudiava disseny, la gran majoria érem noies. Al donar classes s’ha repetit el patró en les meves estudiants, però segueixo trobant a faltar a més dones liderant estudis de disseny “amb nom”, a la impremta, a la direcció d’institucions …
Sort que cada vegada hi ha més dones que alcen la veu i es fan escoltar.
Però, noies, encara us (ens) trobo a faltar!