El Jesús Morentin és dissenyador gràfic, docent i fundador de Bunkertype, un laboratori i espai d’experimentació tipogràfic on el plom i, sobretot, la fusta, projecten noves formes a partir de peces antigues. Amb mirada de dissenyador, habilitats de tipògraf, paciència d’ofici i motivació d’etern aprenent, se salta les normes establertes i en crea de noves.
1/
Què va fer que un dissenyador com tu s’enamorés dels tipus mòbils?
Com gairebé tot el que acaba essent important, la casualitat. Fa uns dotze anys vaig participar en unes activitats que es feien en un antic taller de tipografia. De sobte, la inconfusible barreja de l’olor de tinta, paper i dissolvent tan característica de les velles impremtes, em va traslladar a uns records d’infància que no sabia ni que tenia.
Va ser una sensació tan intensa que aquell mateix vespre vaig decidir intentar restaurar una premsa de proves atrotinada que recordava tenir casa dels meus pares. Estava plena d’òxid i no tenia massa bon aspecte, no obstant em vaig fer el propòsit de reparar-la amb la convicció que si finalment n’era capaç m’hi llençaria de cap… i així va ser!
2/
Què hi passa al Bunker, on ets tantes hores?
BunkerType és un espai estrany. Peculiar, si més no. És al soterrani de l’edifici on visc (d’aquí el seu nom) i això fa que pràcticament no hi hagi cap signe de l’exterior que pugui suggerir el pas del temps, quina hora s’ha fet o si un porta molt de temps treballant-hi o no.
No se senten nens sortint del col·legi ni comença a entrar la llum per una o una altra finestra. No veus si el temps amenaça pluja o bé si fa un sol que bada les pedres. A més –i per acabar-ho d’adobar– la temperatura pràcticament no fluctua, així que quan hi baixo és com si el temps s’aturés. Se’n perd totalment la noció. És un privilegi, perquè això ofereix una capacitat de concentració gairebé impossible d’aconseguir en un context de treball més habitual.
A partir d’aquí, el dia a dia l’ocupo normalment amb qüestions pedagògiques. Soc professor de tipografia al Centre Universitari d’Arts i Disseny BAU i a l’Escola Massana i això em dona la possibilitat d’incorporar contínuament nous aprenentatges que integro a les classes. L’àmbit de la tipografia és exageradament ampli, i el nombrós material que he anat recopilant al Bunker m’hi ajuda de manera definitiva.
De tota manera, els millors moments al taller són aquells en els que puc treballar amb les lletres de plom i de fusta, els antics tipus mòbils. Sempre tinc diferents coses entre mans.
Actualment, estic imprimint espècimens de tots els alfabets de fusta dels que disposo. És una feina bastant lenta que vaig començar farà un any i mig i que em permetrà treballar d’una manera molt més ordenada i ràpida en un context en el qual tot es feia de manera extremadament lenta.
També estic acabant la catalogació i ordenació del nombrós material de plom del qual disposo i, finalment, intento treure de tant en tant algun projecte personal en què poso a ballar tot aquest material i posteriorment distribueixo a través del meu web.
Inicialment, la idea era que aquests projectes fossin anuals, però malauradament el temps que li puc dedicar és el que és, així que vaig decidir relaxar-me una mica més en aquest sentit. No em poso pressió. Surten quan surten.
3/
Tens molt present la foneria i autoria de cada una de les tipografies del teu taller. És un element que recalques, també, a les teves classes de tipografia?
Conèixer la història de la tipografia permet entendre-la molt millor. És evident que a les classes no sempre s’arriba a afinar tant, però, sens dubte, disposar del màxim d’informació possible contribueix definitivament a establir connexions que permetran, finalment, que tot el que s’explica a l’aula acabi tenint un sentit, una lògica.
Crec que aquest procés és fonamental i acaba marcant la diferència entre “conèixer” i “comprendre”. Diguem, per tant, que aquesta informació –com tanta altra– acaba essent imprescindible perquè a les classes tot flueixi correctament, encara que no sempre es faci explícita.
3/
En què estàs treballant, ara mateix?
Un dels avantatges de treballar en projectes propis és que un mateix pot marcar-se els timings. En el meu cas he acabat assumint que són bastant llargs, així que aprofito el que de bo pot tenir això. Un dels principals avantatges és que les idees que no acaben de funcionar acaben caient soles, així que de vegades és una mica aventurat avançar quin pot ser el proper projecte.
De tota manera, i en el cas que m’ocupa actualment, ja està en una fase de disseny molt avançada, així que molt serà que es torci! Es tracta d’una sèrie de cartells que giren al voltant del món del Jazz, però des d’una òptica molt ocurrent que fa que l’accent recaigui totalment en la tipografia i que aquest context fins i tot no s’arribi ni a veure.
Volia començar a imprimir-lo aquest estiu, però li tinc molta estima i contínuament el reviso per seguir millorant-lo, així que segurament encara m’hi estaré uns quants mesos més.
4/
Quins plans de futur tens?
Diuen els grans gurús de la productivitat que aquesta és la primera pregunta a resoldre quan es vol tirar endavant un projecte de qualsevol mena, des d’una startup a un projecte personal, però jo he deixat de fer-me-la.
Plantejar-me on vull arribar o què vull aconseguir implica una pressió que no va en absolut alineada amb l’esperit d’allò que passa Bunker. Allà hi tinc centenars de famílies tipogràfiques i a l’únic a què aspiro és a tenir la possibilitat de treure-les a ballar, com més millor i –si pot ser– amb el màxim d’encert del que sigui capaç.