Ander Cia és arquitecte, tot i que ara viu immers en un món de paper, impressió i color. És basc però ja fa un temps que viu i treballa a Londres.
1
Què ha fet que un arquitecte com tu s’interessés per un món com el de la impressió?
A mi a les enquestes que et fan l’últim any d’institut, per veure quina carrera hauries de cursar, em sortia que em fes artista de circ. Lògicament vaig triar arquitectura.
Després, durant la carrera, sempre vaig gaudir més dels exercicis petits, més relacionats amb el disseny gràfic o amb comunicar idees, que amb els que eren purament d’arquitectura. Alhora vaig participar en un munt d’activitats que anaven des del muntatge d’una torre de poliestirè de set metres a tallers sobre processos creatius amb professionals de diferents disciplines. També, durant aquesta època, vaig estar molt interessat en la publicació online, participant en diversos webs i blogs, o darrerament en concursos tuiters.
Un cop has provat la tinta, ja no hi ha volta enrere.
A tot això cal sumar-hi que des de petit m’ha agradat jugar amb papers. La fotografia també ha estat una de les meves passions des de l’adolescència, així que… en realitat passar-me a les arts gràfiques era un camí natural més que un canvi de rumb, el què passa és que jo no ho sabia.
El cas és que hi va haver un moment a la meva vida en el qual l’arquitectura m’anava interessant cada vegada menys, i el que anava descobrint sobre disseny, arts gràfiques i impremta m’anava tirant més i més. També vaig tenir la sort de conèixer en persona a gent com el Diego i el Diego, que em van ensenyar moltes coses relacionades amb el disseny i les arts gràfiques, així que al final em vaig acabar ficant a fer un cicle de grau superior d’arts gràfiques a Bilbao. Un cop has provat la tinta, ja no hi ha volta enrere.
La pena és que si algú m’hagués avisat abans, m’hagués estalviat uns quants anys de patiment i nits sense dormir.
Si hi ha algú llegint això en edat de triar carrera, que segueixi el consell que jo no vaig seguir. Feu-vos pallassos. Dels de circ.
2
Fins a quin punt s’assemblen aquests dos mons?
Més del què pugui semblar. En el que més s’assemblen és en haver de pensar les coses des del final cap al principi.
Tant la producció gràfica com l’arquitectònica consisteixen en una sèrie de passos on diversos professionals intervenen en cada etapa. Per tal d’assegurar que el producte final sigui de qualitat, evitar errors i estalviar diners, és imprescindible que en cadascuna d’aquestes etapes es tingui en compte quines necessitats o requeriments hi haurà en una fase posterior. Per això sempre cal pensar de darrere cap endavant.
Cal preveure, des de la fase de disseny, quins seran els passos finals per poder prendre les primeres decisions.
Simplificant una mica podríem dir que en la producció d’un llibre, l’elecció de l’enquadernació, que està ja cap al final del procés, pot determinar el tipus d’impressió i aquesta, al seu torn, una tria de paper, i aquesta pot influenciar en el disseny del contingut que se suposa que està al començament del procés. O dit d’una altra manera, cal preveure, des de la fase de disseny, quins seran els passos finals per poder prendre les primeres decisions.
Passa el mateix en l’arquitectura. Hi havia un professor a la universitat que deia que les estructures dels edificis calia pensar-les des del garatge, tenint en compte les mesures i recorreguts dels cotxes. Estic segur que moltes persones han patit garatges fets per arquitectes que no van escoltar a aquest professor. Això és també una simplificació, perquè l’escala en arquitectura a nivell d’elements que hi influeixen, agents que hi participen i el temps i els diners que s’hi mouen, està a un nivell diferent del de la producció gràfica, però la idea és la mateixa.
3
A un apassionat del color com tu, què el va atraure del cel gris de Londres?
A veure, he d’aclarir dues coses:
Primer, que jo sóc de Basauri, País Basc, on el temps no és precisament mediterrani. És més, vaig viure molts anys a Sant Sebastián, que és la ciutat espanyola amb més dies de pluja a l’any. 185! Això vol dir que plou un de cada dos dies de mitjana. Aquí plou, però com que és una illa plana, sense muntanyes, els núvols venen i se’n van. A Euskadi comença a ploure al setembre i para al març.
Em passa molt aquí que quan li dic a la gent que sóc d’Espanya em diuen, oh, espein, trobaràs a faltar el sol, no? I jo els he d’explicar que Espanya no és Andalusia, que jo sóc del nord, i que a mi el clima de Londres em “chorriflipa”.
En segon lloc, he de dir que Londres és una ciutat de llum i de color (que diria la Marisol). Aquí hi viuen més de 8 milions de persones. Això és més que tot Catalunya, o quatre Euskadis en una sola ciutat. Gent de tot arreu de món, amb la seva cultura, els seus costums, el seu menjar… que, personalment, trobo fascinant i, a més, és molt enriquidor. I després, el valor que es dóna a la cultura i l’art aquí és diferent al que es dóna allà.
Però vaja, que en realitat jo vaig venir per amor 🙂 La meva noia, la Laura, va venir a fer unes pràctiques que es van convertir en una oportunitat laboral que no podia tenir a casa. Que jo vingués amb ella es va convertir en una cosa real.
No vaig tenir cap oferta laboral.
No era la nostra idea inicial, però la veritat és que a mi, després d’acabar el mòdul amb un 10 a totes les assignatures (m’agrada explicar-ho, més que per fardar, perquè crec que no és gaire comú i perquè em va costar, hi vaig posar interès, ganes i esforç), la veritat és que no vaig tenir cap oferta laboral. I, honestament, no pensava que em plourien les ofertes, al final la impremta no és que sigui la indústria de moda, però és que no vaig tenir cap oferta, ni bona, ni dolenta, cap.
Als sis mesos buscant feina vaig viure una experiència en una entrevista que em va fer enfadar una mica i, amb el cabreig, vaig agafar un vol a Londres. I fins avui.
4
En què estàs treballant ara mateix?
Doncs enllaçant amb la resposta anterior, vaig venir a Londres i la veritat és que vaig tenir una sort extraordinària, perquè vaig trobar feina força ràpid, en una impremta petita, on fem una mica de tot, que és el que a mi m’interessava, més que acabar especialitzat en una màquina d’impressió concreta.
Tenim molt contacte amb artistes, dissenyadors i arquitectes (jo intento deixar-la, però l’arquitectura em persegueix) i també molts estudiants de tot tipus de disciplines creatives als quals és un plaer veure treballar. Al ser una impremta petita sobretot fem coses petites, en tirades petites, però tenim versatilitat per poder abastar molts processos. A més, tenim l’avantatge d’estar a peu de carrer, cosa que no sol passar en una impremta més gran.
Per allò que no podem fer “in house” tenim socis amb els que treballem estretament, amb els que en realitat podem fer front a qualsevol repte que ens proposin.
Jo intento deixar-la, però l’arquitectura em persegueix.
En un dia normal em pot tocar fer una cosa senzilla com unes targetes de visita, uns vinils i plafons per a una exposició, un banner de 20 metres per a una protesta, paper de paret per a un hotel, un porfoli d’un dissenyador de moda, el catàleg d’una botiga, els plànols per a un paisatgista o escanejar, corregir el color i imprimir reproduccions en giclee d’una serigrafia, l’oli d’una artista, o els dibuixos d’una tatuadora.
5
Què t’espera en el futur?
Doncs en el món en el que vivim ara mateix és difícil endevinar que passarà, entre el Coronavirus i el Brexit el futur és una mica incert, però de moment ens quedem per aquí.
En el camp professional, seguir aprenent. Jo sóc relativament nou en tot això, així que segueixo aprenent tot el què puc sobre impressió, gestió de color, papers, tintes, màquines i processos. Aquest món, com deia al principi, enganxa, i té moltíssimes possibilitats que no tothom coneix en l’àmbit creatiu, ni té per què conèixer. Per això estem nosaltres, per ajudar a materialitzar aquestes idees.