Paola Villanueva és il·lustradora, mare, docent i doctora en Belles Arts (no específicament en aquest ordre). Sevillana establerta a Barcelona, combina la feina per a clients internacionals amb d’altres projectes més personals. Paper, llapis, bolígrafs i algun píxel es confabulen per crear peces plenes de sensibilitat i “dia a dia”.
1/
Les teves il·lustracions respiren paciència i calma, traços suaus i estudiats. Així i tot, els seus missatges acostumen a ser contundents i directes. On trobes aquest equilibri perfecte?
[Perfecte, no, si us plau! Però gràcies : )].
Dibuixar és el més a prop que he estat de meditar. Quan dibuixo, em concentro tant que puc passar hores sense beure aigua o anar al lavabo. Per descomptat, m’oblido de mirar per la finestra a un punt llunyà cada hora i escaig, com recomanen els i les oftalmòlogues.
Si parlem del dibuix i la paciència, potser el primer comentari el vaig rebre d’una monja a la meva escolarització més primerenca, amb 4 o 5 anys. Va passar a Sevilla cap al 1989. M’explica la meva mare que va arribar la monja, sorpresa, i, amb un dibuix d’un pas de Setmana Santa a la mà, li va dir: “Mira com ha dibuixat tots els ciris, un per un, i amb tots els detalls!”. La meva mare, de tant en tant, rememora aquest moment. I encara que sembla que em van donar un premi i tot, no conservo ni el record, ni el dibuix, ni el premi. La paciència, sí.
Acostumo a utilitzar el dibuix per reflectir i reflexionar sobre temes que em preocupen o que em cabregen, gairebé sempre des de l’humor i la ironia.
A la Facultat de Belles Arts, vaig seguir treballant això de la paciència i els detalls a les diferents aules de dibuix per les quals vaig passar. Vaig tenir l’oportunitat de gaudir de llargues hores de taller amb unes instal·lacions meravelloses, diversos dies a la setmana, on vaig aprendre a construir volums, a base de llums i ombres, amb línies, trames o taques. Gairebé sempre en blanc i negre, vaig passar moltes hores dibuixant cossos nus en formats grans, amb carbonet, draps, difuminadors i el costat de la mà.
El que és important no és la materialitat d’una obra, sinó el que podem fer amb aquesta materialitat.
Luzi Lippard
Encara que en aquestes sessions vaig depurar una tècnica academicista, va ser a les classes de gravat, serigrafia i litografia, a la mateixa Facultat, quan vaig començar a dibuixar, mantenint tot allò après, però fixant-me en el concepte. Tot i que encara no la coneixia, vaig connectar amb allò que deia Luzi Lippard sobre l’art que es va començar a desmaterialitzar cap als anys 60 a Occident: que l’important no és la materialitat d’una obra, sinó el que podem fer amb aquesta materialitat.
Des d’aquell moment, m’he abraçat a la tècnica i al concepte com a una sola cosa. Perquè em preocupa tant què vull dir com com vull dir-ho. En els meus autoencàrrecs (els dibuixos que faig en el meu “temps lliure”), és on més exploro aquest equilibri, a tall d’entrenament per al o la client que encara ha d’arribar. En aquests autoencàrrecs, les idees estan travessades per la meva experiència en diferents àmbits de la vida. Adopto un posicionament feminista i, encara que de vegades em centro en temes que m’aporten alegria, acostumo a utilitzar el dibuix per reflectir i reflexionar sobre temes que em preocupen o que em cabregen, gairebé sempre des de l’humor i la ironia.
M’he abraçat a la tècnica i al concepte com a una sola cosa.
Estic d’acord amb allò que diu Sara Ahmed de “com més s’acosta la teoria a la pell, més gran és la seva capacitat de fer coses”. Avui segueixo dibuixant amb la tranquil·litat i precisió que vaig desenvolupar a la Universitat, però pensant en la potencialitat del dibuix com una eina de reflexió, visibilització, transformació i pensament crític.
2/
Què passa quan t’adones que tens diversos fronts oberts com són la maternitat, la feina com a autònoma, la docència, una vida acadèmica i, a part, una vida “en general”?
Passen moltes coses. I, entre elles, hi sol haver vertigen, angoixa, pujada, baixada i tornar a començar.
En aquests moments, em veig com una autèntica dona-orquestra, una navalla suïssa, una treballadora flexible de caràcter corroït, com diria Richard Sennett. També em veig com una professional nòmade i en esdevenir, com diria Rosi Braidotti. Treballar de diverses coses diferents en un sol dia em resulta esgotador. Però, cada cop més, busco i m’aferro als punts de trobada que hi ha entre elles. Així, tot és més fàcil i enriquidor.
Les professions creatives tenen “aquesta cosa” vocacional que, a més de dificultar la separació entre vida personal i professional, dificulta que aquesta feina es reconegui i sigui tractada com qualsevol altre.
Remedios Zafra a El entusiasmo
A la vida professional que he escollit experimento moments de gran alegria, emoció i satisfacció. Però també experimento un desassossec per partida doble: no arribar a tot com m’agradaria; i no saber quan arribarà aquesta situació professional amb el mínim de cobertures que considero necessàries per anar-me’n a dormir tranquil·la a la nit. Perquè, com explica amb realisme i cruesa Remedios Zafra a El entusiasmo, les professions creatives tenen “aquesta cosa” vocacional que, a més de dificultar la separació entre vida personal i professional, dificulta que aquesta feina es reconegui i sigui tractada com qualsevol altra.
Em fa feliç dedicar-me al que vull, però sé que em moc en un escenari complicat i fins i tot hostil: aquell que dibuixa Zafra en què es mantenen mites i expectatives sota el lema “per amor a l’art”, i en què es dona per fet que puguem renunciar a coses materials tan necessàries com els diners només perquè fem una feina creativa.
Per escriure fins aquí, la meva filla ha assaltat el meu espai de treball unes cinc o sis vegades [riu].
La meva maternitat és entre tot això. Tot i que quan vaig tenir la meva filla gaudia d’una feina bonica i còmoda, a prop de casa i amb un equip fantàstic, la reorganització del temps i de les tasques em van portar a reorientar la meva feina i les meves prioritats. Perquè els anys previs a convertir-me en mare dibuixava, feia docència i investigava quan sortia de l’oficina, al meu temps “lliure”. Un temps que, des que va arribar la meva filla, es va esfumar completament.
Al cap de pocs mesos de reincorporar-me a la feina després de la meva baixa i excedència per maternitat, vaig ser realment conscient del temps que tenia, en un dia, per treballar, i veia molt difícil encaixar a l’agenda la docència, la il·lustració i la investigació. Va ser així com temorosa, però amb l’actitud de qui es creu valenta, vaig deixar aquella feina bonica i còmoda per centrar-me en el que abans havia ocupat el meu temps lliure, i que era el que sempre havia volgut fer. Però, això sí, amb moltes interrupcions: per escriure fins aquí, la meva filla ha assaltat el meu espai de treball unes cinc o sis vegades [riu].
3/
Com va néixer “Madrebulario” i quines necessitats ha cobert avui dia?
Madrebulario va néixer en una calçotada, la primera després de la pandèmia, el 2021. Allà em vaig trobar amb la Marta Puigdemasa. Totes dues havíem parit amb només un mes de diferència un any abans, el 2020. La Marta escriu. Ha estat directora i coeditora editorial de diverses revistes. Fins i tot va crear-ne una de pròpia, Perdiz, de la que ha publicat 10 números. La Marta, inspirada en el clàssic The Meaning of Liff de Douglas Adams i John Lloyd, em va explicar una idea que tenia al cap: crear un diccionari que recopilés experiències de la maternitat, encara sense nom. Em va preguntar si volia fer-ho amb ella, portant el projecte i ocupant-me directament de la il·lustració d’aquests “palabros”, i em va emocionar. Em va encantar la idea. Era una manera perfecta de relacionar-me amb la meva maternitat des d’un punt de vista creatiu i professional.
Madrebulario és un espai per visibilitzar allò que no se sol explicar sobre la maternitat.
Des del principi, Madrebulario ha estat concebut com un diccionari en paper. Així i tot, actualment funciona com a un compte d’Instagram. Gràcies a aquesta plataforma, donem accés a un qüestionari en línia on qualsevol mare pot deixar la seva experiència sense nom (les experiències que recull Madrebulario són les de totes les mares que vulguin contribuir-hi), compartim els “palabros” que anem construint i també creem comunitat entre mares.
Amb aquest exercici de posar nom, volem desmitificar uns ideals de mare perfecta i la culpa que aquests relats comporten.
Madrebulario és un lloc de trobada. És un espai per visibilitzar allò que no se sol explicar sobre la maternitat. Com acostumem a dir, Madrebulario vol treure les mares fora de casa, d’aquests espais privats on les dones hem estat col·locades, i posar-les a les places, els mercats, els parcs. Posar-nos a l’agenda del debat públic. Perquè, com explica Esther Vivas a Mamá desobediente, la maternitat és un assumpte que ens pertoca a tothom, és una responsabilitat col·lectiva.
Amb aquest exercici de posar nom, volem desmitificar uns ideals de mare perfecta i la culpa que aquests relats comporten. Volem recollir aquestes experiències en forma de diccionari perquè, com diu la Marta, no tenir paraules per explicar allò que sentim, ens aïlla i ens divideix. Ja ho sabem: allò que no s’anomena, no existeix. Per aquesta raó va néixer Madrebulario: per trobar-nos, per sentir-nos menys soles i, també, per riure les unes amb les altres. Perquè, malgrat la duresa d’alguns “palabros”, aquest projecte està plantejat des de l’humor.
A dia d’avui, hem recollit l’experiència de més de 70 dones, hem publicat 70 “palabros”, la nostra comunitat en línia creix dia rere dia i ens han entrevistat en diaris com El Punt Avui o el Diari Ara. Estem presentant el projecte a diferents editorials i esperem tenir bones notícies aviat.
4/
En què estàs treballant ara mateix?
Em dedico a la il·lustració professional, la docència a la universitat i la investigació. És el més a prop que he estat de funcionar com una A/R/TOGRAPHER. Com a il·lustradora freelance, he treballat per a clients com Condé Nast, DDB Barcelona, FCB Inferno London, Forbes Spain, H&M, ICON Spain, Mango o La Vanguardia.
Entre-projectes, m’assigno autoencàrrecs per desenvolupar i enfortir àmbits de la il·lustració en què m’agradaria treballar amb més freqüència, com són les cobertes de llibre o la il·lustració de contes i relats. El meu gran “side project” en aquest moment és Madrebulario.
Com a docent, soc professora col·laboradora a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i col·laboro anualment al màster d’Arts i educació de la Universitat de Barcelona (UB).
Com a investigadora, porto a terme projectes de recerca artística i tinc una llista d’articles per escriure i presentar a revistes científiques. També estic treballant a millorar la meva gestió del temps, tenir més moments de descans de qualitat, menjar millor i fer més exercici físic, sense descuidar les meves relacions afectives amb amistats i família.
5/
Quins plans de futur tens?
Seguir treballant per consolidar la situació professional en què estic ara, dedicant el màxim temps possible a la docència i la investigació. També, treballar perquè Madrebulario sigui finalment un llibre, a més de per a altres side projects que tinc anotats al meu quadern de treball. Seguir aprenent, continuar creixent a tots els nivells, continuar creant sinergies. Seguir. I seguir, però moderant les expectatives, amb benvolença i cura.
També tinc una pila de llibres per llegir, un munt de pel·lis a la llista de coses pendents i una bici preciosa esperant a ser passejada molt més del que l’estic passejant ara.
Com a gran novetat al meu calendari, a finals d’any participaré a la propera edició de l’OFFF Sevilla, on espero conèixer a altres persones creatives i aprendre molt amb elles.