La Silvia Iruela és dissenyadora gràfica (d’extraradi), artista visual i directora d’art. Graduada primer en ciències empresarials i, després, en disseny gràfic, explica que va morir en un banc i va renéixer com a dissenyadora gràfica. Apassionada i entusiasta, mou cel i terra per arribar allà on vol. Forma part del projecte Leftovers, juntament amb la Núria Vila i la Mireia Domènech.
1/
Explica’ns això de què vas morir en un banc i vas renéixer com a dissenyadora gràfica.
De la infància fins a l’adolescència passava molt temps dibuixant, amb el cap als núvols, experimentant amb entusiasme tot el que era creatiu com imaginar, la música, la dansa, escriure, construir, però en algun moment ho vaig deixar tot de banda.
Durant els primers anys de vida laboral el meu objectiu va ser sobreviure econòmicament i aconseguir una base estable, treballant de comptable, administrativa, i uns quants anys a la banca.
El que vaig obviar completament van ser les meves inquietuds i talents. En el meu cas, aquesta falta de concordança em va fer patir més del compte, fins a arribar a tenir molta ansietat, sense saber per què. Amb dificultats familiars per resoldre i la maternitat, se’m va acumular tot, no entenia res, fins que vaig poder reaccionar. Aquest va ser el punt d’inflexió que em va donar l’empenta per plantejar-me un canvi radical i vaig trobar una escletxa per fer-ho: em vaig posar a estudiar.
Tot i tenir dues filles, una feina al banc i classes nocturnes, el meu cos va començar a respondre en positiu, l’ansietat es mantenia a ratlla i les molèsties físiques minvaven, era un senyal. Quan vaig poder ser dissenyadora a temps complet, va ser com un renaixement, jo li dic “metamorfosi complexa”.
2/
Has trobat el què buscaves, en el disseny?
Si hagués de resumir-ho, et diria que buscava viure d’allò que em reconforta fer, i sí, puc dir que ho he trobat. Al cap i a la fi, es tractava de trobar-me bé, escoltar més el cos, la intuïció.
Ara bé, resulta que mai acabo de trobar el que busco, perquè cada cop que acompleixo una fita, n’apareixen d’altres que m’estan esperant.
Vull interactuar activament amb el meu entorn.
Encara recordo el meu primer encàrrec d’il·lustració per una campanya de Natura, no ho hauria imaginat mai. Actualment, el ventall és més ampli que al principi, em motiva la implicació en projectes socials i mediambientals, considero que ja no es tracta de salvar-me; ara que estic millor, vull interactuar activament amb el meu entorn, com al projecte comunitari Sala Padró, on puc aportar disseny i comunicació amb propòsit. Així és com m’agrada avançar.
3/
Com va néixer Leftovers i com està creixent?
Tenim una anècdota molt divertida amb la Núria Vila, i és que vaig rebre una trucada, a la que em proposava anar de “colònies” amb ella. Em va fer tanta il·lusió que vaig acceptar-ho, abans de saber-ne res més. Aquest va ser el punt de partida, juntament amb la Mireia Domènech, al Museu de la Vida Rural.
Vam estar pintant textos amb tinta de cendra durant tres dies, per a l’exposició Jugar amb Foc, després ens van confinar i no es va poder visitar, aquest fet ens va fer reflexionar. Allà van passar moltes coses, connexions, creativitat, i vam fluir tant, que vam engegar el projecte Leftovers, decidides a donar una altra vida als residus, i per què no, tornar de “colònies”. Les vam anomenar “confinament creatiu” de quatre dies de durada, amb la intenció de reflexionar sobre la generació de residus, provocant debat.
Al primer “confinament” vam crear una peça artística amb sobrants dels aliments, experimentant amb tints i tintes vegetals, creant paper amb restes orgàniques i biomaterials. Fèiem entrevistes en directe, creàvem dia i nit, vam fer una performance i exposició dels resultats.
Amb la Marina Roca, que sempre ens acompanya documentant tot el procés, hem creat el web leftovers.cat perquè tothom pugui experimentar el que fem. El segon any vam transformar mascaretes, i el tercer…. no sé si ho puc dir, però us donaré una pista: es titula “Akelarre”.
4/
En què estàs treballant, ara mateix?
Tinc sobre la taula diferents encàrrecs i projectes de disseny molt variats, que em permeten continuar endavant. Estic en un projecte de llarga durada sobre seguretat i empoderament de la ciutadania, que és tot un repte. També amb un encàrrec d’il·lustració editorial i un projecte de brànding, entre d’altres.
Quan vaig poder ser dissenyadora a temps complet, va ser com un renaixement, jo li dic “metamorfosi complexa”.
Tinc un taller/estudi en un espai de creació artística (Fase), a Hospitalet de Llobregat, on, a part de treballar en disseny gràfic i direcció d’art, desenvolupo projectes propis. L’espai em permet experimentar amb materials, pintar i provar noves tècniques, a més d’estar envoltada d’artistes compromesos amb l’entorn.
Hi ha molts projectes començats, moltes idees per engegar, tot i que una part acaba quedant al calaix. Amb les “Leftovers” estem preparant el nou confinament creatiu per al Museu de la Vida Rural. A part de co-comissariar una nova exposició, és un projecte que no para de créixer i ens agrada.
5/
Quins plans de futur tens?
Quina pregunta Lluc! El futur és incert, cada cop més. És la sensació que tinc, sobretot després d’haver viscut una pandèmia mundial que ha capgirat moltes coses.
Em considero una persona molt curiosa, per tant, sempre enceto nous camins sense voler. Així que el pla (si és que n’hi ha un) seria continuar vivint d’allò que em motiva, envoltada de gent maca com les “Leftovers” i moltes més que m’han ajudat a fer camí.
En paral·lel vull obrir altres melons, provar coses noves, fer molta més il·lustració, provar la docència, fer investigació, activisme social i mediambiental.
Cada cop que arribo on altres em deien que era impossible, agafo més empenta pel següent repte, potser acabo fent un doctorat, qui sap!
El que també he après és que moltes vegades hi ha tombs tan inesperats, que tot i estar bé posar-se objectius, hem d’aprendre a surfejar la incertesa, i adaptar-nos al canvi.