El 25 de setembre de 2019 vam presentar el llibre #tocardepeusaterra, una publicació autoeditada que mostra una col·lecció de fotografies, inicialment mostrades a Instagram, d’uns peus (els meus peus) viatjant per diferents espais i trobant-se amb elements singulars que creen micro històries.
Sota aquestes línies es mostra un extracte de la conversa que vam tenir amb els dos grans fotògrafs que m’hi van acompanyar: Manel Esclusa i Alberto Polo.
AUTOEDICIÓ i PHOTOBOOK
Lluc Massaguer [LL] – Com valoreu, per la vostra experiència professional, el fet d’autoeditar-se llibres?
Manel Esclusa [ME] – L’autoedició ara ens sembla molt fàcil, molt accessible, però en canvi, per la meva generació era una cosa gairebé impossible. A mitjans dels 70s, el Koldo Chamorro i jo vam tenir l’honor de conèixer a Romeo Martínez, fundador de la Bienal de Fotografia de Venècia, editor en cap i director de “Camera”, revista suissa, fundada els anys 20s.
Jo tenia una mica més de 20 anys i el què ens preocupava, amb el Koldo Chamorro, era que la fotografia que nosaltres fèiem pogués tenir cabuda dins el món de l’art. En aquest país, en aquella època, a finals dels anys 50s, tocant els 60s, era gairebé impossible.
Si faig un llibre de la meva obra, el vull començar des del principi fins el final.
Manel Esclusa
El Romeo Martínez ens va dir “Està molt bé que vosaltres us preocupeu que la fotografia entri a l’àmbit de l’art, perquè és un àmbit més en el que la fotografia pot participar, de les moltes que hi participa. Podeu fer exposicions, però el què heu de tenir en compte és que el més important és fer un llibre, perquè és l’única cosa que perdura”.
Les exposicions, al cap del temps, desapareixen i poden passar a l’oblit. En canvi un llibre sempre hi és. És curiós que ara, després de molts anys, es produeixi aquest boom del photobook i és precisament perquè és una materialització de la nostra feina, que acabem tenint a les mans.
(Edició: Nova Era Publications i l’Ajuntament de Barcelona)
Si faig un llibre de la meva obra, el vull començar des del principi fins el final.
Quan ja el tinc fet és quan vaig a buscar el dissenyador/a perquè me’l puleixi, en corregeixi coses, m’assessori, m’ajudi, em proposi, però inicialment és una cosa que necessito fer des del principi fins el final.
Alberto Polo [AP] – Amb el llibre “Love Life” em vaig trobar amb qüestions complexes com la selecció d’imatges pròpies, prendre decisions de composició, etc.
Mitjançant l’autoedició pots estar involucrat en tot el procés, perquè l’editor ets tu mateix, tot que hi hagi un dissenyador amb qui col·labores. És una altra manera de treballar, de controlar el procés i de no cedir en aquelles idees que tu creus que han de plasmar-se, t’equivoquis o no, en el paper de les teves imatges.
[LL] – Jo, com a dissenyadora sí que he fet llibres per fotògrafs i per mi aquesta part és molt senzilla “aquesta quadra perfecta, aquesta conviu bé amb la següent”, en canvi fer-ho de fotografies d’un mateix, és més complexe.
[ME] – És important aplicar un criteri estricte, en la selecció, especialment. Com a exemple més domèstic, quan no existia el digital, tu anaves a un lloc i portaves la càmera, en una conferència, una festa, un sopar,… Anaves per fer la foto, controlaves que tothom estigués bé, feies la foto i ja està. Si tenies algun dubte, en feies dues més.
Ara, en qualsevol lloc, es fa una foto rera l’altra, però no acostuma a haver-hi una selecció posterior. Inclús hi ha qui agafa tot el paquet de fotografies i les penja totes directament a les xarxes. Cal un criteri per mostrar què vull explicar.
[AP] – Són dos processos molt diferents, dels quals has d’anar aprenent a mesura que els executes.
En un primer moment, a mesura que estàs ficat en un projecte, vas disparant fotos, vas descobrint poc a poc el teu subjecte.
Foto: © Alberto Polo
Després hi ha un segon procés, quan tens totes les imatges, acabar de crear la història. És aleshores t’adones que hi ha una certa repetició de coses que, igual, mentre estaves treballant, no n’erets ni conscient.
Si vols crear una narració, aquesta segona part és tan important, o més, que la primera.
ANALÒGIC vs. DIGITAL
[LL] – Treballeu en analògic o en digital?
[AP] – Jo treballo amb pel·lícula, en analògic.
Crec que la fotografia digital potencia la compulsió.
En canvi, amb la pel·lícula, trobo que la màquina ja, d’entrada, és diferent. No tens una pantalla on vas mirant les fotos per veure si queden bé o no… has d’estar realment molt concentrat amb aquella presa, en aquell moment.
Crec que la fotografia digital potencia la compulsió.
Alberto Polo
[LL] – Bé, i que has de prendre decisions abans. Quina pel·lícula poso, que l’enquadrament sigui més o menys el definitiu…
[AP] – Aquestes decisions les has de prendre abans o les has de prendre molt ràpidament. Depèn del tipus de projecte. Els treballs del Manel, per exemple, generalment, són d’una reflexió prèvia claríssima, perquè són treballs de calma… El què transmet quasi tota la seva obra és molta pausa, reflexió, fent entrar l’espectador a d’altres mons. Jo he fet treballs i en faig de similars, però n’hi ha uns altres que igual són molt més àlgids, molt més ràpids.
[LL] – Sempre dispareu amb la càmera o també feu fotos amb el mòbil?
[ME] – No, a mi fer fotos des del mòbil em costa molt. Si veig una cosa que m’interessa, la fotografiaré amb el mòbil, però sabent que d’aquí un any, quan me la miri… bé, demà, quan me la miri, la borraré.
Estar hores i hores al laboratori per positivar ja no em motiva. Ara ja tinc una edat en què tinc pressa.
Manel Esclusa
En l’analògic continua havent-hi aquella màgia del laboratori, d’alquímia, l’aparició de la imatge… La veritat és que ara, per mi, la sorpresa ja no és tanta … ja saps el què et sortirà.
Estar hores i hores al laboratori per positivar ja no em motiva. Ara ja tinc una edat en què tinc pressa.
La major part de les vegades que disparo en digital no miro com ha quedat la fotografia, és a dir, mantinc, per dir-ho d’alguna manera, el mateix procés que quan ho feia en analògic. Faig la foto i me la miro quan arribo a casa. Si m’entretinc a mirar com ha quedat, ja estic perdent un temps que no em permet veure allò que tinc a davant.
[LL] – Recordo haver sentit dir a un fotògraf que no entenia per què molts joves ara tornaven a tirar en analògic. No entenia per què, tenint les eines per treballar perfectament, en digital, i d’una manera més còmoda i ràpida, recorrien a l’analògic, essent un procés molt més complexe.
[ME] – Perquè hi ha aquest component màgic i és una descoberta. Això està passant amb tot. Es recuperen els discs de vinil, els amplificadors han de ser de làmpares…
Hi ha aquest voler trobar allò que no has viscut.
Per la nostra generació les “noves tecnologies” comporten una immediatesa que fa perdre la màgia dels silencis, de l’espera, de la inquietut, del risc, de no saber si allò sortirà o no.
Manel Esclusa
La fotografia analògica té aquest component que et fa sentir com un nen en un món que apareix de manera pausada.
És un procés que l’has de saber fer, es pot espatllar en qualsevol moment, hi ha un risc, hi ha una espera, hi ha una intranquil·litat, tota una serie de factors que la immediatesa de la tecnologia actual no permet.
Per la nostra generació les “noves tecnologies” comporten una immediatesa que fa perdre la màgia dels silencis, de l’espera, de la inquietut, del risc, de no saber si allò sortirà o no.
I això entenc que la gent jove ara ho descobreixi. Descobreixen un món que, per ells, no era palpable i s’hi torna. Tens la foto, tens la còpia física, et mulles, sents les olors, et contamines d’una manera bàrbara…
Penso que està bé que les persones joves s’interessin per l’analògic, perquè els ajuda a entendre què és la fotografia. Entenen tot el procés.
De la mateixa manera, un dissenyador gràfic hauria d’aprendre a fer la seva feina a mà, a fer-la amb Letraset, tinta xina, compàs, tiralínies… i després dir “ostres que bò que és això de l’ordinador!”. El procés s’ha de conèixer des del principi.
INSTAGRAM i la MEMÒRIA
[ME] – A Instagram hi podem trobar treballs molt bons de fotògrafs. Crec, però, que en aquesta xarxa es tracta de no viure en la realitat o no saber distingir les coses reals de les coses imaginàries. És ficció.
Quan l’usuari d’Instagram mira les imatges, no les mira, les veu. I aquí és on es perd la memòria.
Què passarà amb aquestes imatges fetes, sobretot, des del telèfon? Desapareixaran. La gent perd el mòbil, se li espatlla, té problemes per connectar-se al núvol, de vegades perd totes les fotos. Aleshores desapareix la memòria i ja no pots comunicar-la.
I és per això que sóc insistent, quan veig un treball d’algú que em diu que està tot a Instagram, dient-li que en faci un llibre.
Quan l’usuari d’Instagram mira les imatges, no les mira, les veu. I aquí és on es perd la memòria.
Manel Esclusa
[AP] – Després hi ha un altre tema: El format quadrat. Quantes complicacions ens ha portat! Jo disparo molt amb Hasselblad de 6×6, format quadrat, format que generalment la gent trobava estrany, al que no acabaven de veure el sentit…
[LL] – Però cada vegada menys, perquè ara, amb Instagram…
[AP] – Sí, però a mi m’ha costat que les revistes em publiquessin amb quadrat, em posen uns problemes bestials. I me les tallen totes, clar! I ara no, ara tothom tira en quadrat, tu! (riu)
[ME] – O ara veuen una foto teva que fa 30 anys que està feta i et diuen “ah! Però fas les fotos per Instagram!”
[AP] – Clar, ningú pensa que portes una càmera Hasselblad, que segueixes tot un procés, que igual vas amb el trípode,… No amb el mòbil.
INSTAGRAM i la INTIMITAT
[AP] – Hi ha una cosa que m’interessa molt d’Instagram. Crec que ha aconseguit obrir-nos a les vides íntimes dels demés d’una manera que ja fèiem els fotògrafs des de fa molts anys: treballar amb la mirada d’allò personal. Però ara succeeix de manera accentuada.
Ja hi havia fotògrafs, com Sally Mann, que ho feia d’una manera super pausada, quasi poètica.
[ME] – Sí, hi ha molts fotògrafs que han treballat sobre la pròpia intimitat.
Cada vegada hi ha més cura a la intimitat de cadascú, però, alhora, a les xarxes tothom l’aboca sense cap mirament.
Manel Esclusa
[AP] – O fins i tot l’autoretrat. Lee Friedlander, per exemple, o Robert Frank, parlant de clàssics. Ara, amb una visió absolutament diferent, s’està reproduint. Els selfies, la vida autobiogràfica, la intimitat, l’exposar-se…
Tenim molt assumit que podem aparèixer en fotos de milers de persones.
Alberto Polo
[ME] – Quant a la intimitat, és curiós que una de les dificultats dels fotògrafs que fan street photography, cada vegada tenen més problemes per fer fotos al carrer, perquè la gent que hi surt és més conscient que l’estan fotografiant i aquest fet pot suposar un problema.
Si tu vas amb el telèfon i fas fotos en un lloc públic, amb gent, dificilment ningú et posarà problemes. Ara bé, a la que vas amb una càmera una mica cridanera, ja et vé algú i et pregunta si li has fet una foto, demana que l’hi ensenyis, potser et demana que la borris…
Cada vegada hi ha més cura a la intimitat de cadascú, però, alhora, a les xarxes tothom l’aboca sense cap mirament.
Mostra la paella que s’ha menjat, el dia que s’ha dutxat,… això sí, si tu fas la foto de la paella et demana danys i perjudicis perquè estàs agredint la seva intimitat. És una contradicció.
[LL] – Perquè cadascú ensenya el què vol, però de la manera que vol. És a dir, que jo mostraré la paella però ho faré de manera que sembli fantàstica o ensenyaré aquell paisatge, on no es vegi ningú més, perquè sembli que hi estic sola. En canvi si tu fas una foto en què jo surto d’una manera que no és la que jo vull mostrar, ja no m’interessa.
[AP] – Crec que la gent encara té aquesta noció de què quan un dispara fotografies amb una càmera té un recorregut molt més llarg. Per tant, hi ha una perdurabilitat d’aquella imatge. Igual diuen “ostres, potser això va en serio!”. Quan tu la fas amb el mòbil, igual que poden fer ells mateixos, als seus pares, als seus tiets, al seu gos, potser ja no molesta tant.
Tenim molt assumit que podem aparèixer en fotos de milers de persones.
Però en realitat tampoc ens importa tant, perquè estaràs en un stories d’Instagram, durant 24h i ja està, o es perdrà en la immensitat d’internet.
[ME] – Què passarà amb tots aquells grans fotògrafs que han treballat al carrer fent una crònica del dia a dia de la ciutat, dels carrers, de la gent, de la societat? Cada vegada n’hi haurà menys. Veurem què queda de la crònica del poble, de la família, del carrer, de la gent, de l’ambient.
Moltes gràcies, Manel i Alberto. És tot un plaer compartir conversa amb vosaltres.