La Cecília Bofarull va cofundar DOMO-A, juntament amb Xavier Argente, i actualment és l’ànima gràfica de la companyia AlmaHotels (Bcn i Pamplona). És autora del llibre “Me quiero vivir”, sobre la seva convivència amb el càncer, que ha il·lustrat amb unes taques d’aquarel·la carregades de simbolisme.
1
Ha canviat, els darrers anys, la teva mirada vers l’art i el disseny? O és la mateixa que quan vas entrar a la professió? Com perceps l’àmbit?
Sí, per mi ha canviat. Abans estava molt immersa en el món del disseny i el món de l’art el veia de lluny, visitant moltes exposicions, però no hi estava implicada emocionalment.
Ara, potser per la situació personal en la qual estic, el món de l’art el visc molt diferent: l’art em salva. Quan pinto no tinc tant dolor i és la meva manera de no pensar en la malaltia.
L’ordinador cada vegada queda a més distància i emocionalment estic més vinculada amb l’art, que és el què em fa sentir més lliure. L’utilitzo com a sanació, per trobar-me bé, egoistament. És la manera d’evadir-me, de meditar, de no pensar.
Vaig començar pintant una taca simple i d’aquí va anar creixent. Ara són persones, paisatges o coses que em passen.
2
Què va suposar, per tu, la publicació del llibre “Me quiero vivir”? No és “només” un llibre.
Jo anava publicant taques, i texts, i la gent m’animava a fer-ne un llibre. Gràcies a Sandra Ollo, va sorgir l’oportunitat de publicar-ho amb Acantilado i vam fer el llibre.
A la gent li agrada el llibre, ja que expresso allò que em passa d’una manera molt transparent, tant els dies bons com els dolents. Que la gent compri i valori el llibre sempre satisfà.
L’art em salva
Per mi, però, el més important de tot és que els 10€ que val cada llibre van per la investigació oncològica. Ara ja hem arribat a 20.200€, que s’han donat a la Fundació Fero. Encara es va editant i venent, així que tot això són més diners que seran per investigar, que és el què més em satisfà i m’importa. Sí, a més, puc ajudar a gent que està passant el mateix, o familiars… i a aquestes persones els va bé i aporta alguna cosa, doncs encara millor!
Les taques eren una manera de transmetre aquell dolor, o aquella felicitat
El què em passa ara no és el mateix que el què em passava el 2015, quan publicava. Són sentiments que en aquell moment estava vivint i les taques eren una manera de transmetre aquell dolor, o aquella felicitat… Del llibre ja han passat sis anys. Ara potser explico menys coses, publico molt menys… va a èpoques de com em trobo i com em sento.
3
Parla’ns del teu projecte “Bosque de Abedules”, una gran instal·lació a l’Hotel Alma de Barcelona.
L’entrada de l’hotel és un espai molt alt, de més de 20 metres, on sempre s’ha penjat un mòbil, de diferents artistes. Hi han exposat l’Editorial Acantilado i Quaderns Crema, Joma, Hermès, Ivorypress, la Fundació Mies Van Der Rohe, entre d’altres.
Quan em van demanar de fer el mòbil just era quan ens havien desconfinat i per mi va ser com una reflexió sobre el confinament. Els que teníem sort, que estàvem prop de la natura, vam poder viure-ho millor que la gent que vivia en un pis petit. La necessitat de natura, d’anar a veure el mar, el bosc… és una necessitat que hem tingut tots.
Vaig escollir un bosc de bedolls, que són uns arbres que tenim al jardí tant de l’Alma de Barcelona com al de Pamplona. Són uns arbres molt alts, que simbolitzen la sabiesa, que connecten la terra amb el cel, amb uns troncs mig platejats, amb punts negres. Em donava la sensació que era molt elegant. Com que aquest espai és molt estret i alt, vaig pensar que era perfecte.
© Cecília Bofarull. Foto: Sandra Gross 
© Cecília Bofarull. Foto: Sandra Gross
A partir d’aquarel·les d’un metre de llarg i entre quinze i trenta centímetres d’amplada, vaig anar pintant, a baix, més blanca amb taques negres i, a dalt, tot el fullatge, amb verds, ocres i blavosos.
Si puges al tercer o quart pis, t’asseus, respires, i mires com es mou (quan algú obre la porta de l’entrada és quan les peces es mouen), et transmet pau, llibertat i tranquil·litat. Per mi era el simbolisme de regalar un bosc.
4
En què estàs treballant, ara mateix?
Estic treballant en un projecte, que es presentarà aviat, i algun altre que està per confirmar.
Actualment la malaltia m’està pesant molt i el temps que tinc no el puc dedicar a pintar perquè estic molt cansada. Ara em toca estar tranquil·la per agafar forces i poder estar en forma per, més endavant, tornar a pintar. Ara tot és lent.
5
Quins plans de futur tens?
Estic aprenent a viure l’ara i l’aquí. La malaltia et fa aprendre això.
No penso gaire lluny. Ara mateix la meva prioritat és mirar de ser positiva, trobar-me bé i intentar lluitar contra la malaltia, que avança.
Tant psicològicament, com emocional i físicament és força dur, però he de pensar que és ara, una època, i que vindran millors moments.
Ara potser penso fins setembre, que no és molt lluny. És dia a dia. Què faré aquesta setmana, la setmana que ve veuré l’oncòloga a veure què em diu… Estic més pendent de la medicació i la químio que em posaran o què passarà… El meu cap està en això. No puc mirar molt lluny.