El Joan Mateu Parra és fotoperiodista. Treballa regularment per The Associated Press, El Periódico de Cataluña, La Vanguardia, El Confidencial i d’altres diaris. Ha cobert en primera línia fets com diversos desnonaments a Barcelona, rescats d’Open Arms, l’empresonament de Pablo Hasel o la crisi de refugiats d’Ucraïna, entre d’altres. Combina aquesta feina amb d’altres de més llarga durada com els retrats en l’àmbit de la música i l’esport.
1/
Vas graduar-te en disseny. Què et va portar del disseny al fotoperiodisme?
Durant el tercer o quart curs, ara no ho recordo bé, vaig fer l’assignatura d’il·lustració aplicada al disseny amb Jordi Duró. Un dels exercicis era fer com una història, un còmic, i vaig fer una petita crònica d’una manifestació. El Jordi em va dir que no estava gaire bé perquè no era gaire objectiva a nivell ”periodístic”.
Jo mai m’havia ni plantejat que el fotoperiodisme fos ni un ofici.
Després em va dir que em seguia de feia temps a Instagram i les fotos que feia de temes socials a Barcelona. Jo mai m’havia ni plantejat que el fotoperiodisme fos ni un ofici, però ell em va suggerir que tirés per aquell camí i em va aconseguir unes pràctiques a la secció de fotografia del Diari Ara, que tenia conveni amb EINA.
Aquelles pràctiques les vaig gaudir molt i vaig decidir formar-me per ser fotoperiodista. Així doncs, vaig inscriure’m al postgrau en fotoperiodisme de la UAB. Vaig acabar aquell curs ja com a col·laborador d’El Periódico i poc després vaig tenir l’oportunitat, gràcies a la sentència als presos polítics catalans i les consegüents protestes, de començar a col·laborar amb The Associated Press.
2/
Què t’enganxa de ser a primera línia de fets tan impactants com alguns dels que vius en directe?
La fotografia és una excusa per viure moments ”històrics” o històries que valen la pena, o fins i tot experiències boniques en primera persona.
Per posar alguns exemples: A l’Open Arms, una ONG que rescata persones que intenten arribar a Europa jugant-se la vida al mar (això és una història que per mi és increïble), sense la càmera no l’hagués pogut viure mai.
No soc socorrista, ni metge, ni mariner. Sense la meva càmera no hauria pogut viure mai aquesta experiència.
Un altre exemple és Sant Joan de Ciutadella. És una història molt diferent, però no soc de Ciutadella, ni vaig en cavall. En canvi, vaig poder viure la festa en primera persona perquè li vaig demanar a un dels que van a cavall si podria contar la seva història.
3/
El 2018 vas imprimir en serigrafia (en gran format) una fotografia de policies catalans en un enfrontament a Barcelona. Què te va fer escollir aquesta imatge i per què imprimir-la en serigrafia?
Doncs perquè crec –ara no sé si ho recordo bé–, a l’assignatura de tècniques d’estampació havíem d’experimentar amb fotos i vaig utilitzar les meves pròpies imatges.
Aquesta foto en particular era una protesta independentista que havia llançat pols tipus festival Holi a la policia. Em va semblar divertit fer una quadricromia. A la gent li va agradar molt.
4/
En què estàs treballant, ara mateix?
Ara mateix soc fotògraf i fotoperiodista autònom. Els meus principals clients són La Vanguardia (a través d’una agència) i l’agència The Associated Press.
La fotografia és una excusa per viure moments ”històrics” o històries que valen la pena.
També presto serveis de fotografia a qualsevol empresa o organització que necessiti un fotògraf o faig qualsevol cosa que sigui fer fotos.
Al final, si et vols guanyar la vida fent fotos, has de ”diversificar”. No sé si em podria dedicar tan sols a la premsa. No em guanyaria bé la vida, desgraciadament.
5/
Quins plans de futur tens?
Seguir evolucionant i aprenent com a fotògraf de premsa diària i agències. M’agradaria anar escalant posicions dins Associated Press i que em passin més encàrrecs.
També vull començar a fer fotos de la gent que em rodeja. Últimament és una cosa que m’apassiona. Si tenc una amiga que canta o té un grup, m’ofereixo a fer les fotos. És una forma de treballar molt diferent de la de premsa i això m’agrada.
Al final, la qüestió és seguir fent fotos i seguir vivint d’això. A vegades, però, sobretot en fotoperiodisme, has de triar entre la teva vida, amics, casa, la teva ciutat, parella,… o la feina.
Se suposa que si ets jove i vols ser un dels grans d’aquest ofici has de marxar a fer reportatges per tot el món. Però no sé per què a mi em surt més contar les històries que estan a prop: un desnonament al carrer del costat, una festa cultural interessant del nostre país, etc.