No crec que sigui l’edat, perquè fa anys que em passa. M’han dit (entre ells un metge) que és que quan faig una cosa estic pensant en la següent, o que el meu cap en pensa vint a l’hora. Sigui com sigui, tinc molt poca memòria.
Amb els anys, per supervivència, he aguditzat molt les meves estratègies i trampes recuperadores. Soc una experta en construir-me fils d’Ariadna (en castellà “migas de pan”), com als webs, i aplicar-los, tant en format analògic com digital, a la meva vida.
Faig llistes de tasques, tinc el calendari personal i el de la feina sincronitzat, em poso alarmes i avisos de tota mena i em deixo finestres obertes perquè quan acabi una cosa recuperi la que estava fent. Em deixo coses al mig del pas (literalment) per topar-m’hi (també literalment) i recordar que he de fer una cosa en concret.
Dory amb estratègies avançades de “Pulgarcito”.
La meva nova incorporació és molt bàsica però efectiva. Es tracta de la creació d’un document compartit amb les persones amb qui treballo. Jo dic que és per donar pistes i facilitar la feina al nostre “jo futur”. Cada semestre repetim projecte, així que quan se’ns van acudint coses que no han funcionat o que s’haurien de canviar, les anem anotant en aquest document. A finals de semestre el revisem i apliquem els canvis. És la nostra memòria d’equip.
No fa gaire em vaig topar amb un projecte interessant. Un grup de persones de la RMIT University, vinculades al disseny i la ciència, ha dissenyat una tipografia per centrar l’atenció en la memòria. És la Sans Forgetica i s’ha creat segons els principis de la psicologia cognitiva.
Pel seu disseny, és més difícil de llegir que la majoria de tipografies, així que el cervell l’ha de processar de manera més profunda. Aquest fet ajuda a retenir el seu contingut, perquè necessita més concentració.
De fet, tant aquesta tipografia com les meves estratègies casolanes, es basen en la idea de fer de la lectura, del dia a dia, de la feina o de la vida, una cursa d’obstacles que et permeti recordar tant el camí d’anada com el de tornada. Dory amb estratègies avançades de “Pulgarcito”.
Aquest post parla d’una memòria superficial que et permet organitzar-te i actuar, però, què passa amb la memòria més profunda, la de les coses importants? Aquesta només la podrem mantenir si vivim de manera significativa, en l’ara i l’aquí, si l’escoltem a aquelles persones que han viscut abans que nosaltres i la transmetem a les properes generacions perquè no es perdi ni ningú ens la prengui o amagui.