la màcula

Producció gràfica / Producción gráfica / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / /

Home » Archive by category "Articles"

Titivillus in culpa est

titivillus

titivillus

[CAT]

Fa dies que tenia guardat el post “El demonio del imprentero” de Bruta-Bruta que em semblava interessant perquè explica una mica l’origen del personatge que sempre vaig sentir que existia a la impremta familiar on vaig treballar durant força temps. Nosaltres n’hi dèiem el “follet”, que es dedicava a generar errates als documents, tot i haver-los repassat vint vegades, fer ratllades als fotolits, menjar-se els símbols de l’euro un cop fetes les planxes, o ondular el paper quan l’havies de tornar a posar a màquina.

Doncs bé, gràcies a Bruta-bruta i a l’article “Titivilo y las erratas” d’Alberto Granados m’he adonat que no només existia a més impremtes sinó que rebia altres noms, com “dimoni” o “Titivillus”, ja des de l’Edat Mitjana.

Pensava que el follet que jo coneixia es quedaria a la impremta, però no… M’ha seguit sempre més. Ara que sé que és un personatge més comú del que em pensava, puc dir amb més tranquil·litat Titivillus in culpa est quan calgui. O això, o un suicida ”pareu màquines!”.

[CAST]

Hace días que tenía guardado el post “El demonio del imprentero” de Bruta-Bruta que me parecía interesante porque explica un poco el origen del personaje que siempre oí que existía en la imprenta familiar donde trabajé durante bastante tiempo. Nosotros le llamábamos el “duende”, que se dedicaba a generar errores en los documentos, aún repasados veinte veces, hacer arañazos en los fotolitos, comerse los símbolos del euro una vez hechas las planchas, u ondular el papel cuando lo tenías que volver a poner a máquina.

Pues bien, gracias a Bruta-Bruta y el artículo “Titivilo y las erratas” de Alberto Granados me he dado cuenta de que no sólo existía a más imprentas sino que recibía otros nombres, como “demonio” o “Titivillus”, ya desde de la Edad Media.

Pensaba que el duende que yo conocía se quedaría en la imprenta, pero no… Me ha seguido. Ahora que sé que es un personaje más común de lo que pensaba, puedo decir con más tranquilidad Titivillus in culpa est cuando sea necesario. O eso, o un suicida “parad máquinas!”.

Investigació sobre el nivell d’Arts Gràfiques dels graduats de Disseny Gràfic / Investigación sobre el nivel de Artes Gráficas de los graduados en Diseño Gráfico

IMG_4756_72

[CAT]

Estic perfilant un article, que prové d’una investigació prèvia realitzada com a Treball fi de Grau de disseny, per a presentar-lo a la Conferència Internacional sobre disseny i Arts Gràfiques. Per tal de conèixer si els estudiants de disseny entren al món laboral amb un domini suficient de les Arts Gràfiques per a poder resoldre els projectes de Disseny Gràfic que se’ls presentin, us agrairia, com a professionals del sector, que contestessiu aquest qüestionari.

Cada qüestionari és per a un estudiant o dissenyador recent graduat que heu tingut a l’estudi / impremta / agència. No us portarà més de 5′.

Les vostres respostes serviran per concretar l’estat de la qüestió i com a base per a plantejar nous mecanismes per a millorar-los.

Com més respostes acumulem, més fiable serà l’estudi.

Mil gràcies per avançat!

Lluc Massaguer – mmassaguer@eina.cat

Arts Gràfiques a EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

Investigació CIDAG

[CAST]

Estoy perfilando un artículo, que proviene de una investigación previa realizada como Trabajo Fin de Grado de diseño, para presentarlo a la Conferencia Internacional sobre diseño y Artes Gráficas. Para conocer si los estudiantes de diseño entran al mundo laboral con un dominio suficiente de las Artes Gráficas para poder resolver los proyectos de Diseño Gráfico que se les presentan, os agradecería, como profesionales del sector, que contestárais el cuestionario que encontrareis aquí.

Cada cuestionario es para un estudiante o diseñador recién graduado que habéis tenido en el estudio / imprenta / agencia. No os llevará más de 5 ‘.

Vuestras respuestas servirán para concretar el estado de la cuestión y como base para plantear nuevos mecanismos para mejorarlo.

Cuanto más respuestas acumulemos, más fiable será el estudio.

Mil gracias de antemano!

Lluc Massaguer – mmassaguer@eina.cat

Artes Gráficas en EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
www.eina.cat

Women in Print

Muses de la impremta

[CAT]

El passat maig de 2012 es va celebrar la conferència internacional “Women in Print”, dins el Drupa 2012. He llegit l’article al portal d’arts gràfiques Alabrent (portal, per cert, molt aconsellable per tots aquells que voleu estar al dia de les novetats tecnològiques en el camp de la producció gràfica).

Quan vaig estudiar disseny a EINA, i ara parlo de memòria, el professorat era potser d’un 80% masculí i un 20% femení. Les assignatures d’arts gràfiques les impartien impressors i dissenyadors gràfics (tots ells homes). Però no va ser un fet que em sobtés o em molestés en cap cas.

Sí que és cert que només en una impremta amb les que he treballat he vist una dona maquinista, però la resta de procés de producció gràfica ha anat augmentant la seva presència femenina (cap de departament de producció, preimpressió, manipulats,…).

El què sí que m’ha sobtat ha estat llegir que es feia aquesta conferència internacional anomenada “Women in print“.

Les Arts Gràfiques estan encara “dominades” pels homes? Potser sí. Però no m’he sentit mai qüestionada al control d’un tiratge per ser dona. Potser sí per ser jove i venir del món del disseny gràfic. Però mai per ser dona. Evidentment no he estat a totes les impremtes del món i no podria fer-ne una valoració científica i objectiva. Em baso en la pròpia experiència.

Amb el què no estic d’acord, en absolut, és en l’afirmació de Monika Schulz-Strelow, presidenta de la iniciativa “Women on Board”, FidAR e.V. (Berlín), “les dones… han de posar els homes sota pressió en la indústria de la impressió”. I, de fet, tampoc estic massa d’acord en fer una conferència internacional amb l’objectiu de compartir idees i experiències de dones, només de dones, dins el món de la producció gràfica.

Entenc que el què hem d’aconseguir és treballar conjuntament (homes, dones, gent amb més o menys experiència, de diferents nacionalitats, amb diferent nivell d’estudis,…), compartir coneixements i millorar la indústria gràfica, tant pel què fa a les innovacions tecnològiques com als modes d’organització, millora de processos i de resultats.

Potser és utòpic, però em sembla que separar d’aquesta manera la indústria per sexes no és la millor manera d’avançar.

[CAST]

El pasado mayo de 2012 se celebró la conferencia internacional “Women in Print”, dentro del Drupa 2012. He leído el artículo en el portal de artes gráficas Alabrent (portal, por cierto, muy aconsejable para todos aquellos que quieran estar al día de las novedades tecnológicas en el campo de la producción gráfica).

Cuando estudié diseño en EINA , y ahora hablo de memoria, el profesorado era quizás de un 80% masculino y un 20% femenino. Las asignaturas de artes gráficas las impartían impresores y diseñadores gráficos (todos ellos hombres). Pero no fue un hecho que me sorprendiera o me molestara en ningún caso.

Sí es cierto que sólo en una imprenta con las que he trabajado he visto una mujer maquinista, pero el resto de proceso de producción gráfica ha ido aumentando su presencia femenina (jefe de departamento de producción, preimpresión, manipulados,…).

Lo que sí que me ha sorprendido ha sido leer que se hacía esta conferencia internacional llamada “ Women in print “.

¿Las Artes Gráficas están todavía “dominadas” por los hombres? Quizás sí. Pero nunca me he sentido cuestionada en el control de un tiraje por ser mujer. Quizás sí por ser joven y venir del mundo del diseño gráfico. Pero nunca por ser mujer. Evidentemente no he estado en todas las imprentas del mundo y no podría hacer una valoración científica y objetiva. Me baso en la propia experiencia.

Con lo que no estoy de acuerdo, en absoluto, es en la afirmación de Monika Schulz-Strelow, presidenta de la iniciativa “Women on Board”, FidAR eV (Berlín), “las mujeres … tienen que poner los hombres bajo presión en la industria de la impresión”. Y, de hecho, tampoco estoy muy de acuerdo en hacer una conferencia internacional con el objetivo de compartir ideas y experiencias de mujeres, solamente de mujeres, en el mundo de la producción gráfica.

Entiendo que lo que tenemos que conseguir es trabajar conjuntamente (hombres, mujeres, gente con más o menos experiencia, de diferentes nacionalidades, con diferente nivel de estudios, …), compartir conocimientos y mejorar la industria gráfica, tanto por lo que hace a las innovaciones tecnológicas como modos de organización, mejora de procesos y de resultados.

Quizá es utópico, pero me parece que separar de esta manera la industria por sexos no es la mejor manera de avanzar.

//////////

Imatge extreta del fulletó de l’exposició “Muses de la impremta. La dona a les arts del llibre, segles XVI-XIX” – Museu Diocesà de Barcelona
Imagen extraída del folleto de la exposición “Musas de la imprenta. La mujer en las artes del libro, siglos XVI-XIX “- Museu Diocesà de Barcelona
(01.12.2009 – 31.01.2010)

Article publicat

El setembre passat (2011), juntament amb Anna Fuster i Vívian Fernàndez, vam presentar un article d’investigació al congrés Design Activism and social change, a Barcelona, titulat “Grafismo, cultura de proyecto gráfico y creación de identidad visual en manifestaciones espontánes en Barcelona y Catalunya”.

Doncs bé, ja està publicat i el podeu llegir aquí.

I podeu consultar la resta d’articles que s’hi van presentar, aquí.

Suports tipogràfics ambulants

Com passa moltes vegades, l’altre dia, buscant una altra cosa, vaig topar-me amb un article que vaig escriure l’estiu de 2005 al Plec informatiu d’Eina, concretament al Plec 42.

Ara ja fa temps d’aquell “corresponsal a NYC”, però com que tenia el blog aturat, m’ha semblat que no venia d’un parell o tres d’anys:

Fins no fa gaire pensava que, l’anomenat home-anunci, o sandwich man -persona que actua com a suport publicitari mitjançant dos cartells que duu penjats, l’un a l’esquena i l’altre al pit- era una espècie de resta arqueològica. Tenia entès que era una pràctica publicitària que havia estat revolucionària a principis del segle XX, quan aquests cartells publicitaris animats deambulaven per carrers sobre les espatlles d’un desocupat semimendicant que anunciava una fonda, la cotxera per llogar carruatges o els serveis “indolors” dels millors practicants de medicina, en un temps d’una publicitat rudimentària que aviat va ser trepitjada per la ràdio, l’art dels cartells i la televisió.

En el meu recent viatge a Manhattan, totes les suposicions anteriors es van capgirar. Es va reobrir davant meu la porta a un camp nou de la publicitat, obsolet per a mi fins aleshores. L’ós (vestit de pelfa a uns 40ºC a ple sol) que saludava els vianants davant una botiga de joguines, i el noi d’uns vint anys, amb la mirada perduda i només subjectant una banderola de McDonalds en una cantonada, em van fer adonar que potser la “capital del món” lluïa tecnologia en espais com ara Times Square, on les enormes pantalles de plasma s’adapten a la forma arrodonida dels edificis, però també deixava espai a altres tipus de promoció d’empresa. Tot i que he sabut que Cary Grant i Brad Pitt havien treballat d’home-anunci per aconseguir els seus primers sous, un fet que potser donaria una mica de glamour al tema, la realitat és que es tracta d’una feina semblant a la de les “estàtues” de les Rambles de Barcelona però, enlloc de tenir una finalitat del tot turístico-decorativa, es converteixen en “plantats funcionals”, s’estan drets mentre reparteixen propaganda als estressats ciutadans de la gran poma que creuen els carrers a gran velocitat, mentre mengen qualsevol cosa i parlen pel mans lliures del seu telèfon mòbil.

Els cartells ambulants que més es van repetir en la meva visita, però, van ser els “clàssics”, els personatges que van enfundats dins dues peces de cartró gegants que els fan caminar amb dificultat i, en força casos, reparteixen fulletons mal fotocopiats sobre paper d’un color, de vegades estrident, mentre, en el cas del més “aplicat”, criden, sense gaire entusiasme, anunciant el seu producte.

El cas més extrem rudimentari era el d’una dona que duia un plafó compost a mà, a base de precinte i fotocòpies o impressions en blanc i negre, encara no sé com, adossat a l’esquena. Anunciava connexió a Internet per 1 dòlar, en una zona de la ciutat en què qui no té ordinador a casa és perquè el té portàtil i el du sempre a sobre. I si, d’altra banda, la publicitat era destinada als turistes, la imatge no l’acompanyava gaire per atraure uns visitants que prou feines tenen a no desconfiar de tot allò que es mou, en una ciutat on qui entra és perquè a l’aeroport s’han assegurat de totes totes que no arribava als EUA per atemptar contra el seu president.


Vaig trobar, uns carrers més enllà, una altra dona-sandwich, com en el cas anterior, hispanoamericana, amb un disseny més elaborat i còmode de portar. Ja gaudia de dos cartells, ara de la mateixa mida, més adaptada a les seves espatlles, que s’ajuntaven mitjançant dos cordills que passaven per uns ullets. La composició tipogràfica ja no era a base d’un collage totalment manual, com en el cas anterior, sinó que s’havia fet un disseny previ a impremta o copisteria i s’havia imprès especialment per ser portat com jo el vaig veure. L’intent de simular les marques Prada, Burberry o Balenciaga com a logotips, usant la tipografia que en aquell moment hi havia al disc dur del dissenyador, es va quedar en això, en un mer intent de composició. Inclinant en diferents angles els noms d’aquestes marques de tant prestigi, segurament volien donar un toc dinàmic i modern al disseny.
La cara de cansada i avorrida de la sandwich-woman els va resultar contraproduent.


Uns dies després, vaig topar-me amb l’home-anunci que segurament havia tingut més despeses d’impressió de tots els que vaig trobar-me. Dos cartells troquelats en forma de moneda gegant a quatre tintes, subjectats entre si per dues cintes planes que s’adaptaven molt més a les seves espatlles, anunciaven al més pur estil americà, alguna cosa que sembla que no interessava ningú d’aquella zona de la ciutat.

A part del petit recolzament moral que els vaig donar en agafar-los cada cop els fulletons, segurament per deformació professional, la sensació que em va quedar va ser que s’havien quedat a mig camí, que podien haver donat la volta al tema i desfer-se de la imatge precària que donaven i, amb el mateix pressupost, fer alguna cosa que cridés més l’atenció dels vianants o, com a mínim, que no servís per odiar cada dia més l’home que està a la cantonada “assetjant” a l’estil dels diaris gratuïts de casa nostra, a la porta dels ferrocarrils.

He descobert que uns gallecs han creat una empresa que es dedica exclusivament a aquest tipus de publicitat i, que, a Mèxic, han començat a sortir al carrer els anomenats “homes-plasma”, que substitueixen els cartells de cartró per pantalles de plasma de disset polzades. Tot i amb això, als carrers de Manhattan, als de l’Argentina i a alguns del Japó, entre d’altres, encara opten per reduir els costos d’edició arriscant-se a ser maleïts per vianants assetjats i treballadors mal pagats.