la màcula

Producció gràfica / Producción gráfica / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / / /

Home » Articles posted by Lluc Massaguer (Page 21)

Una mania com qualsevol altra

Últimament m’he adonat que, una de les coses que faig sense pensar potser no és gaire normal… De fet, de les coses que faig sense pensar no n’hi ha cap que sigui normal (i de les que faig conscientment, tampoc, em sembla…).

En fi, tinc la síndrome que jo mateixa he batejat com “síndrome del capicua”. Tinc dues versions de la malaltia… la versió numèrica i la que té a veure amb noms curts o composicions de lletres.

La numèrica se m’acostuma a activar quan miro el comptaquilòmetres del cotxe… i n’acostumo a enganxar força! Em sento bé quan canvia l’últim número i forma un capicua.

L’altra versió s’activa més sovint, sobretot quan veig paraules curtes.

El clàssic és l’Stop, que llegit al revés és “pots”.

La que també faig últimament és la d’aquest logo que està a tots els circuits de F1. Com que a casa es veuen les carreres i a mi no m’interessa gaire el motor, em fixo amb altres coses. El fet, doncs, és que veig “pigues” per tot el circuit.

La gràcia està en trobar paraules que, llegides al revés, també tinguin sentit.

Estic malalta… ho sé!

Selecció natural?

Ja fa temps que el nostre cotxe dorm en un pàrquing. Vam prendre aquesta decisió després de, un dia, passar-nos 40 minuts buscant aparcament a prop de casa.

Ell està content perquè no el ratllen i no passa fred a les nits, i nosaltres perquè és arribar i moldre… Així que, tots contents!

Doncs bé, ja fa uns mesos que té companys de luxe. Sent ell un C2, dorm al costat d’un Mercedes, un Audi i un Alfa Romeo.

El curiós és que hem descobert que tota la filera on ell està són cotxes foscos i davant tenen els clars.

Charles Darwin podria tenir alguna teoria al respecte?

Propòsits de cara al setembre

Així com al gener tothom es proposa ser millor persona, tenir més paciència, anar al gimnàs, etc, jo tinc la teoria que al setembre passa una cosa semblant. I sinó fixeu-vos en els anuncis de col·leccionables que comencen a atacar-nos a la TV.

Doncs bé, el meu propòsit de cara al setembre, a part d’anar al gimnàs (que cada any em proposo i que acabo complint durant, màxim, dues setmanes), és agafar el manual de la meva càmera reflex-digital i llegir-me’l de dalt a baix.

Aquesta nit he estat fent proves i, tocant opcions, sensibilitats i menus varis, he aconseguit fer la foto que jo volia. També és veritat que el Macroobjectiu que em vaig comprar fa un parell de setmanes m’ha empès a posar-m’hi d’una vegada per totes!

I el resultat és el què m’ha acabat de fer decidir… Definitivament, em poso a conèixer la meva càmera que, pobreta, fins ara, entre les opcions automàtiques i el flash desactivat, ha estat desaprofitada…

L’experiència és un grau

Avui he passat el matí a casa els meus avis, on havíem quedat perquè la iaia m’ensenyés a fer truites de llagostins.

Doncs aquí les teniu!

De pas, he vist com feia crema de carbassó, pollastre al forn i m’ha donat algun “truquillu”.

El millor de tot, però, és poder aprendre de persones que han viscut tant!

La setmana que vé toca vedella amb bolets!

Reposicions d’estiu

Segur que no us ha costat gaire adonar-vos que a l’estiu la televisió és un recull de repeticions de sèries, programes i resums de tot allò que s’ha anat emetent l’últim any, dècada, o, en algun cas, segle i tot!

Al migdia, a TV3, han tornat a començar els capítols de la primera temporada de Ventdelplà. A més d’adonar-me que el temps passa per tothom i que els personatges fa tres anys tenien menys canes, menys arrugues i, en el cas dels adolescents, una altra veu i cara de criatura, he recordat una fixació que he tingut sempre amb aquesta sèrie.

Des del principi, em vaig adonar que la majoria de vegades que algun personatge puja a un cotxe, no es posa el cinturó.

Avui mateix, a la Teresa i el David, en ple aiguat als voltants de Ventdelplà, els rellisca el cotxe i en perden el control. Quan hi ha una vista de l’interior del cotxe, es veu que cap dels dos porten el cinturó.

Si ningú dels que fa la serie s’ha adonat d’aquest detall potser és perquè ningú està acostumat a posar-se’l.

Segurament aquest problema és molt més real que no pas que s’acumuli en un petit poble problemes com que un sectari segresti una criatura acabada de néixer, aquesta criatura sigui filla del propietari del bar del poble, i taxista alhora, que va matar el mateix sectari, mentre el bar el porta un matrimoni, el fill del qual va ser atropellat pel mateix dirigent de la secta i va estar apunt de morir, la exnòvia del qual, que per un accident de cotxe va quedar en cadira de rodes mentre el seu altre exnòvio anava drogat, viu amb el veterinari del poble, que li fa les banyes amb una espia secreta que investiga el cas d’amenaces que afecta el pare de la noia, etc…

La relativitat de les coses

Els jugadors de bàsquet del Barça i el Madrid són persones normals i corrents, que et miren als ulls quan et saluden i que surten del vestuari amb xancletes i mitjons, que es posen bé els calçotets i que s’enfaden o estan contents si perden o guanyen un partit de la final de l’ACB.

I una copa tan preuada com la de l’ACB es guarda entre papers, bosses, sobre una taula de despatx al costat de la pista. I quan la toques no passa res especial.

Això sí, quan els jugadors salten a la pista, el palau s’enfonsa i el sonòmetre arriba als seus màxims. El públic els anima i donen el què sigui per tocar-los. La copa, al mig de la pista, sobre una tarima de vidre, o ja un cop en mans del capità de l’equip guanyador és la més desitjada per jugadors i equips que no han arribat ni a tocar-la.

Tot és tan relatiu…